Un globus de poesia

El Sant Jordi dels llibreters

Heura — Tue, 22 Apr 2008 21:53:00 +02:00

Els llibreters independents de França adopten la diada de Sant Jordi per la defensa del seu ofici i per una "autèntica democràcia cultural"

La diada de Sant Jordi, per aquells que viuen a Catalunya, no cal que sigui explicada perquè és una de les festes populars més apreciades. I es que combina perfectament diversos elements: el tradicional, Sant Jordi és el patró de Catalunya i també protagonista d'una famosa llegenda que explica com el cavaller va matar al drac,salvant així a una bonica princesa; el cultural ja que és la festa del llibre (és el dia de l’any on els llibreters fan l’agost); el sentimental perquè es la versió catalana del més comercial Sant Valentí i, finalement, té un fort element reivindicatiu ja que durant el franquisme, el 23 d’abril fou un dia de lluita simbòlica en pro de la democràcia i les llibertats civils i identitàries.

La UNESCO ja va declarar el 23 d’abril Dia Internacional del Llibre; a França des de fa 10 anys, Sant Jordi és també el dia dels llibreters independents, d’aquells que lluiten perquè el seu ofici es mantingui: aconsellar al lector per uns criteris altres que el número d’exemplar venuts. Per aquest motiu l’Associació Verbes va impulsar “la Sant Jordi” que es celebra el dissabte següent al 23 d’abril per tal de poder arribar a més gent. Aquest és el seu principal objectiu: que la gent coneixi les llibreries de barri i que s’hi apropin. Marie Rose Guarnieri és la responsable de Verbes i propietària de la Librairie des Abesses, a Montmartre. Va ser ella qui va tenir la iniciativa i va fer una crida als llibreters independents per a que es sumessin a una jornada festiva i reivindicativa: cada any per Sant Jordi ofereixen una rosa per cada compra. L’any passat la flor anava acompanyada d’un manifest i enguany regalaren una “Guia insòlita de la llibreria amb llibreters” on es recullen les adresses de les llibreries independents de França i es fa una descripció de cada una d’elles.

Nosaltres li vam demanar a la Marie Rose que ens recomanés alguns poetes contemporanis i aquesta va ser la seva elecció:

Philippe Jaccottet; Ce peu de bruits

Natalie Quintane; Grand ensemble

Feliç dia de Sant Jordi...

Thomas Nispola: surrealisme contemporani

Heura — Wed, 16 Apr 2008 13:22:00 +02:00

Entre Allan Poe i Verlaine, passant per la generació del Vint-i-set. Thomas Nispola, veu contemporànea de Toulouse, ens ofereix els seus versos inquietants.

Thomas Nispola encara conserva la mirada irreverent dels joves poetes. Periodista tolosà, redactor de Radici, una revista multilingüe de cultura i actualitat italianes i també de difusió francesa, sap mantenir els ulls ben oberts al món: a través dels seus tallants versos ens ofereix una visió desarraigada de la societat actual. Bebent de les tradicions culturals francesa, anglesa i espanyola; una mescla europea concretada durant el Festival Trieste Poetry Slam de 2007. Les seves imatges surrealistes trepanen la ment del lector com les imatges de Buñuel en el seu Perro andaluz. El seu nevermore conecta amb les al•literacions d’Edgar Allan Poe i Paul Verlaine. Unes vegades irònic, unes altres angoixant, torna a despertar en l’home modern l’angoixa existencial amb el so metàl•lic i discordant de molts dels seus versos, reconstituent, potser, el rol concret del poeta, enganyosament considerat al marge de la societat.

Publiquem aquí dos dels seus poemes declamats durant el Trieste Poetry Slam.

Hi ha una altra persona sobre el meu ull
Hi ha una altra persona devant del meu cap

Ho he dit
Ho he dit perquè es sàpiga
Ho he dit per a que no es faci com si res

Hi ha una altra persona sobre el meu ull
Hi ha una altra persona devant del meu cap

En principi, no estic per a ningú
En el meu ideal, ningú està aquí per a mi

En el meu ideal, recorro les senderes d’una muntanya seca
I el meu gos és fill de Mèxic

que pari les tortugues-fonts de la pedra
En el meu ideal, sóc el sard qui s’ajup una mica cap a la terra

i l’apunyala
El sard que es serveix amb els llavis closos
Perquè sap que no es parla amb la terra
Però tampoc amb els homes

En el meu ideal, el temps es converteix en el d’una arrel
El temps es converteix en el d’una arrel que entra dins d’una aigua que entra dins d’un home
I busca l’intrús
Perquè coneix les xarxes tàcites que lliguen les entranyes a l’ànima i el fetge a la paraula

Arrel Busca
El meu ideal, sóc jo en una ciutat en la que camino i maquino la manera de desmontar les fites
Sóc jo caminant i rumiant la manera de dir el que és un anarca
Sóc jo caminant i podrint-me menys
Cada passa m’apropa a la velocitat de la llum
Cada passa perllonga una mica la meva vida

Des de que els meus peus decideixen per la meva ment
Des de que el temps no té patró

i decideix pels meus peus
Des de que estic a la mercè del temps, al seu servei, entre les seves bones mans
A vegades recolzo una mica el cap sobre el pit del meu ideal
Per contemplar l’horror dels pavellons i el pretexte dels gitanos
Per veure els cercles traçats en els camps que van fer a l’home

A casa dels pares del fabricant de tortugues
Els mateixos camps que ara fan pollastres!
Tinc el cap reclinat per mirar aquests cercles
I els cercles que

dibuixen en els teus ulls quan et parlo
haven-te demanat que et quedessis aquí.
Miro al meu voltant. No estic en els cercles

i estic sol.

Quan acaben de parlar-me

Del cérvol que es reencarnarà

D’una fletxa en el seu cor
I d’un fil vermell que brota del cap
M’aixeco de seguida i m’en vaig.
Per a que ningú parli en el meu lloc
A ell, que m’és simpàtic i s’ha tatuat les galtes.

Ja no som poetes
Som corbs

Ja no som poetes
Som corbs

Ja no som poetes
Som corbs

Y t’escrutem des de dalt

Dels fils telefònics

Ja no som poetes
Som corbs

Y t’escrutem des de dalt

Dels fils telefònics

Ja no som poetes
Som corbs

Y t’escrutem

encimbellats a les antenes

de la televisió

Ja no som poetes
Som corbs

Y t’escrutem des dels camps en els que recol•lectem
Mentres passes amb el teu

automòbil i vas a pagar
el dret
de circular
en automòbil

Ja no som poetes
Som corbs

I et mirem mentres entres a dins de les escoles els diumenges de maig

Mentres arrugues onze papers
I esculls el cap d’una multitud

Ja no som poetes
Som corbs

Nosaltres no tenim un líder

Les estacions
ens coneixen
no t’han vist mai

Ja no som poetes
Som corbs

I diuen que vivim molt, veritat?

Tu mai ho sabràs

Prefereixes posar entre tu i

nosaltres

Un para-xocs
Aplaudiments, raons per existir
Consellers del INEM, fils, fils, fils

Prefereixes posar entre tu i
nosaltres

llibres
jornades
y René Char retractilat

a sota d’un parell de dvd porno

Ja no som poetes
Som corbs

I les llengües no ens empresonen
Les llengües ens desllacen i nosaltres les desllacem
Impossible prendre’ns com a ostatges junt a una llengua

Ja no som poetes
Som corbs

I ens reunim a vegades

a tres a set o a cent mil

On mai t’ho haguessis imaginat

¡¿No sens l’ovació?!

Ja no som poetes
Som corbs

I ens arranquem els ulls a nosaltres mateixos
Per lliberar-nos de la tirania de l’arc de Sant Martí

I lliberar l’espectre

Ja no som poetes
Som corbs

I caminem darrere teu
Quan recorres el camí amb el teu fill
Quan li expliques la vida

Ja no som poetes
Som corbs

I per la teva finestra entrem una tarda

Per tornar-te boig
I a cada pregunta teva
Respondrem sempre

Nevermore

(Traducció del francès de Fernando Navarro)

El primer dimarts de cada mes, Thomas Nispola i l’associació Hélicon organitzen sessions de slam poètic en el café Le Celtic, en Tarbes (Hautes-Pyrénées - Francia). “Amb Hélicon, intentem difondre la cultura i animar a fer cultura a qui li vingui de gust”, afirma Nispola. Totes les vetllades són gratuites i de lliure participació: slam, projeccions de pel•lícules amb realitzadors convidats, nits de funk, teatre... També volem anar més enllà de les divisions entre estils i generacions.

slam en Le Celtic de Tarbes - Hélicon

Antonio Gamoneda: “La poesia no canvia el món, però afina i intensifica les consciències”

poesil — Wed, 12 Mar 2008 12:37:00 +01:00

Parlem de poesia amb Antonio Gamoneda (76 anys) a l'hotel de San Roque (Andalusia) on reposa abans de donar una xerrada literària. Com bon transmissor de sensacions, a l'hora de parlar, aquest veterà creador segueix sorprenent no només per la seva provada capacitat poètica, sinó també per una humilitat sense adorns. “A vegades tinc la sospita que la millor poesia d’Europa està a Portugal. Són paraules del guanyador del Premi Europeu de Literatura 2006 i del Premi Cervantes (el guardó literari més important de la comunitat hispanoparlant del món) en unmateix any: l'espanyol Antonio Gamoneda. Respecte a la producció literària espanyola també té la seva opinió formada: “Crec que Espanya no té un lloc molt destacat en el conjunt de la literatura europea i en concret no té un lloc destacat en el conjunt de la poesia europea”.

Un poeta provincià

Haver rebut semblants guardons ha revolucionat la tranquil·la vida d'aquest autor, que es defineix com un "poeta provincià". Adobat en la dura Guerra Civil, ara diu buscar moments de tranquil·litat entre múltiples viatges i reconeixements. "He assolit encapsular-me per treballar als trens, encara que sigui amb menys serenitat ambiental", reconeix. Un d'aquests desplaçaments l’ha dut fa poc a San Roque (Andalusia), abans de passar per Grècia, Itàlia i alguns països àrabs.

Gamoneda reflexiona abans de contestar, medeix el seu vocabulari a ritme lent però amb una viva lucidesa que li resta crèdit a la imatge d'un rostre arrugat per dècades de literatura i pels records de la seva infància. El relat d’aquest infància sortirà a la llum en forma de memòries aquests primers mesos del 2008: “Estan teòricament acabades, però jo em conec i sé que en qualsevol moment puc posar-me en situació, no ja de correcció, sinó de reescritura. Estan també pendents d'un informe que em faci un jurista, perquè a les memòries, on no s'oculten les veritats -fins i tot les veritats que van contra un mateix- contra la bona figura del propi memorialista, també estan els fets imputables a terceres persones”.

I què li sembla a un poeta d'edat avançada fenòmens com Internet i la globalització? “No he vist mai una pàgina d'Internet. No sé què és Internet. Crec que a la província un poeta pot trobar la quota de solitud que necessita sense desprendre's ni oposar-se a l'amistat i a la solidaritat en les relacions humanes en termes generals”. No obstant això, en la seva vida predomina la solitud: “Penso que el que un poeta necessita és solitud, silenci i paper en blanc”.

Testimoni de la Guerra Civil espanyola

De la dura època de la Guerra Civil espanyola, el literat recorda que tots els dies veia passar les cordes de presoners per sota de casa seva: “Sempre anaven cap a allà i mai se’ls veia tornar. Era molt dur sentir els crits de dones desconsolades quan veien endur-se als seus marits a altes hores de la nit”.

Aquestes vivències, al costat d'unes condicions de vida humils, han fet a Antonio Gamoneda forjar-se una visió particular de l'existència que l’ha dut a formar part de la generació de la poesia social espanyola fins a desbancar-se d'aquest moviment i quedar lluny d'etiquetes i encasellaments d'estudiosos de l'art de l'escriptura. “La poesia és un arma carregada de futur”, deia l'històric poeta social espanyol Gabriel Celaya. El pobre Gabriel Celaya, excel·lent persona, per cert, no s’adonava que estava dient gairebé el mateix que deia José Antonio Primo de Rivera, un dels ideòlegs del feixisme espanyol, que afirmava que ‘als pobles només els han canviat els poetes’. Les dues coses són mentida. Tant de bo pogués ser així, però no és així. La poesia no està capacitada per originar canvis socials ni històrics. No és un instrument. Ara bé, el que sí fa és afinar i intensificar les consciències. Crea una qualitat de pensament que té a veure amb l'observació i amb la crítica dels fets, i té a veure també amb el desig que aquests siguin simultàniament bells i justos.”

La vida de les olors

Del seu món personal, a les seves memòries, titulades Un armari ple d'ombres destaca una imatge, un olor que retorna a la vida a un ésser desaparegut. Una fragancia procedent d'aquest mateix armari que dóna nom a la seva biografia: “Va morir la meva mare i l'armari va romandre tancat dos o tres anys. I un dia estava jo sol a casa, vaig obrir l'armari, i el que havia dintre de l'armari era una gran foscor. La mateixa habitació estava fosca, l'armari no rebia llum, estava ple d'ombra. Però en aquell armari jo vaig rebre una de les sensacions i una de les experiències més fortes que s'han produït a la meva vida. A l'obrir-lo i introduir el meu cap, vaig recuperar l'olor de la meva mare viva, que estava aquí dintre, impregnat. Feia tres anys que s'havia mort la meva mare i no obstant això vaig percebre l'olor que tenia en vida. És una commoció molt forta. En certa manera el repàs del contingut d'aquell armari em va dur a una voluntat de recuperació de records”.

A continuació, publiquem dos poemes d’Antonio Gamoneda

Caigo sobre unas manos
Cuando no sabía
aún que yo vivía en unas manos,
ellas pasaban sobre mi rostro y mi corazón.

Yo sentía que la noche era dulce
como una leche silenciosa. Y grande.
Mucho más grande que mi vida.

Madre:
era tus manos y la noche juntas.
Por eso aquella oscuridad me amaba.

No lo recuerdo pero está conmigo.
Donde yo existo más, en lo olvidado,
están las manos y la noche.

A veces,
cuando mi cabeza cuelga sobre la tierra
y ya no puedo más y está vacío
el mundo, alguna vez, sube el olvido
aún al corazón.

Y me arrodillo
a respirar sobre tus manos.

Bajo
y tú escondes mi rostro; y soy pequeño;
y tus manos son grandes; y la noche
viene otra vez, viene otra vez.

Descanso
de ser hombre, descanso de ser hombre.

*****

Cantidades de tiempo
sitúan cantidades de sonido.
Escucho más allá de la muerte.

La música se alza
de un pozo de silencio;
es labranza del aire
en tímpanos de fuego

y ha entrado en mí.
Ahora es música mi pensamiento.

Gamoneda rep el Premi Cervantes

Entrevista realitzada per Jorge Guérrez Torrejón - Huelva

Festival de Perfopoesia a Sevilla

poesil — Thu, 21 Feb 2008 10:52:00 +01:00

La Perfopoesia és un terme inexistent fins el moment. Tanmateix, Sevilla farà de cuna del seu naixement i del 21 al 24 de febrer de 2008 organitzarà un festival que unirà la poesia i la performance. L'esdeveniment l’ha coordinat el poeta Antonio García Villarán, conegut agitador cultural i editor de Sevilla molt unit al moviment de la poesia de l'absurd i la performance de la present dècada, que aclareix immediatament que “el festival no ret homenatge a cap etiqueta”.

Sevilla ha estat bressol històric de molts poetes de llengua hispana i en els cercles de joves escriptors es parla molt en els últims temps de la “revolta del sud”. García Villarán concreta que la intenció primordial és que “hi ha d’haver un festival de poesia a Sevilla”, la qual cosa acabaria amb el llast que ha viscut la ciutat durant 15 anys després de l'Exposició Universal de 1992. Tornen els joves, tornen les noves iniciatives i acompanyen les ajudes públiques i privades per a tornar a sembrar el caos de poesia. L'objectiu concret, en paraules dels seus promotors és “treure la poesia de la taula i el flexo del saló dels poetes”. Per aquest motiu el programa d'aquest I Festival de Perfopoesia adopta tota classe d'actes repartits per la ciutat. Durant aquest festival internacional es repartiran bosses de plàstic amb cendres de versos de poetes del passat, diverses grues recorreran la ciutat amb poetes recitant poemes des de les altures amb l'ajuda de megàfons, es presentaran llibres i noves revistes literàries, hi haurà un cicle de conferències, recitals i una de les poetes recorrerà els carrers del centre amb un vestit fet d'ampolles de plàstic amb poemes dintre que la gent del carrer li haurà de treure ampolla a ampolla.

El concepte de Perfopoesia està tenient tant d’èxit, remata García Villarán, “que fins i tot els conferenciants ens estan anunciant que les seves ponències seran perfoconferències”. I fins aquí us podem avançar; la resta és una sorpresa reservada al públic.

Per tenir més informació, fes clic aquí.

La Constitució serà un poema o no serà

poesil — Fri, 25 Jan 2008 11:48:00 +01:00

El 31 de gener –Dia de la Poesia- a les 11.30h a Brussel·les, el Col·lectiu de Poetes d’aquesta ciutat presentarà al Parlament Europeu el Preàmbul i els primers articles de la constitució europea versificada. Tot un gest de compromís polític per part dels poetes que desafien resucitar en vers la malmesa constitució europea. David Reybrouck, Peter Vermeersch, Geert van Istendael, el raper Manza, Laurence Vielle i Xavier Queipo són els poetes que portaran a terme aquesta il·lusió insòlita. La Constitució poètica pretén “retornar la discussió sobre els principis fonamentals d'Europa al seu lloc: l'esfera pública dels ciutadans lliures i compromesos”.

“La idea va néixer fa pocs mesos” a Passa Porta, la Casa Internacional de la Literatura de Brusel·les, ens informa Piot Joostens, el seu responsable de premsa, “amb la voluntad que la constitución es versifiqui en diversos idiomes, entre els quals figurarà per exemple el neerlandès, el francès o fins i tot l’espanyol o el gallec”. Des del col·lectiu s'especifica que “és la primera vegada que es llancen a l'aventura de versificar textos legals i que, en tot cas, se centren més en els aspectes simbòlics que en els purament tècnics”. Un exemple confirmat és el del poeta espanyol Xavier Queipo, qui s'ocupa en aquests moments de versificar un article sobre la composició d'Europa en pobles i un altre sobre les seves llengües. Queipo escriu en gallec, una llengua oficial a Espanya, que encara no ho és a l’UE, i aclareix que la versificació “no sempre és a l'estil clàssic, sinó que en moltes ocasions utilitza el vers lliure”.

“Ara com ara ens centrem en els principis, perquè el que ens resulta més interessant són les bases de la convivència comuna”, subratlla Queipo, que afegeix que també han començat a llegir altres constitucions com la sud-africana. “El fracàs de la constitució i el desordre polític de Bèlgica -que ha passat més de sis mesos sense govern- ens han impulsat cap a aquesta iniciativa”, aclareix. “Ja que els polítics han fracassat, nosaltres ens dirigim més als pobles que a l'estament dels mandataris polítics”, conclou aquest biòleg i escriptor resident a Brussel·les des de 1989 i a qui treballar en vaixells de pesca a l’Àrtic li va fer despertar la seva activitat creativa.

A l'abril de 2009 –dos mesos abans de les pròximes eleccions europees- es presentarà solemnement la Declaració de la Constitució europea en vers i es preveu l'edició d'un volum al que se li donarà màxima difusió gràcies als mitjans d’Europalia i el Moviment europeu de Bèlgica, impulsors també de la iniciativa.

Par assistir a les cerimònies o obtenir més informació, podeu adreçar-vos a vanwayenbergh@europese-beweging.be o trucar al 0032 (0)2 231 06 22.

Xavier Queipo (Foto, Ce Tomé)

En memòria de Henri Chopin i Jordi Pope

poesil — Mon, 14 Jan 2008 11:40:00 +01:00

Ja ho diuen molts estudis. Després de les Festes de Nadal és quan es produeixen més morts. Un nou any per endavant sembla fer molta pujada per als qui es fan grans. I els poetes, sempre més vulnerables a tot, no són una excepció. Sentim comunicar-vos la pèrdua de dues personalitats irrepetibles de la poesia contemporània: Henri Chopin i Jordi Pope.

HENRI CHOPIN (1922-2008)
“una poesia sense cos i sense veu és una poesia amputada” 
 
  Un dels pares de la poesia sonora, un dels poetes més radicals de la poesia europea del segle xx. El poeta del so i del cos, el poeta contra l’escriptura, el poeta que es va endinsar en el cos i en la tecnologia, el poeta que va descobrir que hi havia un món per descobrir i una nova escriptura per explicar-lo.
Juntament amb bernard heidsieck i françois drufêne, el poeta que va introduir l’ús de la tecnologia en la poesia contemporània, l’únic poeta que no ha publicat mai llibres. Poeta de cos i de veu, poeta del moment actual.
“La civilització del paper és a punt de morir” , li agradava afirmar.
Va morir el passat 13 de gener als 85 anys a dereham (Regne Unit).  
Alguns links:
http://www.ubu.com/sound/chopin.html
http://www.sfd.at/henrichopin
http://blog.wfmu.org/freeform/2006/02/henri_chopin_fi.html

JORDI POPE (1953-2008)
”Só la no Reflexió, la nuesa del vòmit”

La matinada del 10 de gener de 2008 ha mort una peça imprescindible de la poesia a Barcelona des dels anys setanta. Company de Joan Vinuesa, Enric Casasses, David Castillo i molts més, fundador del grup “o així”, poeta de la investigació, personalitat arraconada de la contracultura, la incomoditat feta vers, la fragilitat feta cos... 

Alguns links:
http://www.xtec.es/~rsalvo/articles/pope.htm
http://www.propost.org/escoffet/articles_pope.htm
http://www.elpais.com/articulo/cataluna/MIQUEL/_DOLORS_/ESCRITORA/POPE/_JORDI_/ESCRITOR/EDITORIAL_EMPURIES/EDICIONS_62_/EDITORIAL/lirica/Pegaso/elpepuespcat/20000121elpcat_18/Tes
http://www.cyberpoem.com/poets/pope.htm

AJO: Striptease cardiovascular a base de micro-poesia

poesil — Fri, 11 Jan 2008 11:54:00 +01:00

Striptease Cardiovascular, així titular els seus espectacles una micro-poetissa espanyola que es fa dir AJO. La seva obra s’ha fet amb les nits del underground selecte de Madrid i els seus dards poemàtics són una oda a la llibretat creativa. És subtil, afinada i precisa. Pura irreverència davant els formalismos poètics. AJO és una extra-acadèmica a la que els acadèmics comencen a no perdre de vista.

“Perdona per demanar-te peres, no sabia que eres un om” o “T'adoraré sempre i m'importes un pebrot de moment no rimen però ja rimaran amb el temps”, són algunes de les seves perles. Fins i tot polítics del govern de Rodríguez Zapatero, com l'exministra de Cultura Carmen Calvo, es manifesta aficionada dels hits hits micro-poètics de la, segons ella, “jove, brillant i lúcida” AJO. Les seves peces són molt curtes, com haiki informals que recita en un ambient com de cabaret o de vetlla segons passa de l'alegria a la tristesa més circusnpecta. Una mena d'actuacions que encara està per veure a la resta d'Europa.

Aquesta micro-poeta tambié és cantant i lletrista. Als anys noranta va fundar el grup de rock experimental Mil Dolores Pequeños i la discogràfica independent Por Caridad Producciones. Època en la que va editar quatre àlbums amb single De la pell cap endins mano jo, juntament al filòsof i escriptor Antonio Escohotado. Ara, AJO és una de les organitzadores del Festival de Música experimental Experimentaclub de Madrid.

A continuació, les cites dels propers shows poètico-musicals del dúo que forma AJO amb un dels més distinguiuts multiinstrumentistes de l’escena musical independent espanyola, Nacho Mastretta.

12 de gener de 2008 / 20h. / Auditori Corralero (Fuerteventura, Canarias)
26 de gener de 2008 / 21h. / Teatre El Albéitar (León)
28 de enero de 2008 / 20h. / Cercle de Bellas Artes-Sala de Columnas (Madrid)

Concha Hierro del Hoyo

Trieste Poetry Slam

poesil — Mon, 07 Jan 2008 12:53:00 +01:00

Ciutat europea, escenari d’inspiració per molts grans del passat, Trieste reviu un periode de rellançament literari, sobretot poètic. Ara acull la 3ª edició del Trieste Poetry Slam.

L’11 e il 12 gener, al Club Tetris al carrer Rotonda, l’associació cultural Ammutinati organitza el tercer Trieste Poetry Slam, una competició a cop de versos on participaran poetes italians i estrangers. Naturament hi haurà, donada la proximitat geogràfica, un representant d’Eslovència i un altre de Croàcia, a més a més d’un poeta d’Oltralpe.

Nescut als Estats Units, el Poetry Slam consisteix en la lectura d’una o més poesies en un màxim de tres minuts, eventualment amb un rerefons musical. Si s’acaven els tres minuts, es penalitza el vot final. El jurat, format de cinc persones escollides a sorts entre el públic, està dirigit per un EmCee (Master of Cerimony), terme agafat del llenguatge del hip hop.

En definitiva, una manera diferent, per fer arribar la poesia – oral – a un públic jove, a través dels instruments de la performance poètica; i escollint els membres del jurat del públic, que poden donar el seu veredicte sobre les performance o la qualitat dels versos.

Globus de Poesia assistirà a la competició i te’n mantindrà informat... Fes click qui per obtenir més detalls dels dos dies que dura el festival.

Alegre cap d’any de 2007

poesil — Wed, 19 Dec 2007 10:37:00 +01:00

Acomiadem l'any 2007 amb la proposta de 2 peces del poeta portuguès contemporani Manuel Alegre. Gran figura de les lletres, Alegre ha estat protagonista en els últims anys també per la seva candidatura independent a la presidència de la República de Portugal.

Tractant-se d’aquest Glubus de poesia a cafebabel.com, no ens hem pogut resistir a convidar-los degustar dos poemes del seu poemari Babilonia, publicado en 1983.

1.

Jo vull sentir ara el gran cant subterrani
dels trens elèctrics dins de les paraules
La multitud baixant de pressa pels passadissos de l’ànima
el saxofon punyent de l’estació de Metro

Caminem tant per arribar a aquest
desangelat paissatge interior

Cartes d’afusellats: cantaven la Marsellesa
La meva generació va néixer de la guerra
I va veure créixer el xampinyó d’Hiroshima
Vam vibrar tant amb el Bogart de Casablanca
Després vam aprendre a cantar Kalinka
Era el temps de les certeses redones com carabasses
Cada any més feliços al Koljós

Fins i tot vam entrar a cavall
amb el Che
a L’Habana

Era el temps de la festa i la guerrilla
la revolució havia de ser una aventura
fins i tot creiem en l’abolició de la mort
Era el temps en què la història semblava un tren
rodant inevitablement cap a la Terra Promesa

I vét aquí que vas tot sol en el carruatge dels rostres sense mirada
despullats perduts en el Regne de Múltiple

Mai més entrarem
amb el Che
a L’Habana

El Déu que hi ha a Delfos continua sense oracle
A Europa es fa de nit i només aquell que espera
veurà l’inesperat. Aixa va parlar
Heràclit

3.

Pots dir (i és veritat) que vens de lluny
Vas travesear els mars i les muntanyes
Vas sentir l’olor de pólvora i el xiulet de bala
vestit amb les armes errants en el desert
I de vegades perdut
als carrers
de Babilonia

Quan vas arribar a la gran riba no hi havia barquer
Ni vas veure les ombres parlant pels fems

Tenebres per davant
Tenebres per darrera

Pots dir (i és veritat) que vens de lluny

Com el primer home preguntes i no saps
allò que dorm sembla que estigui mort
allò que està mort sembla adormit
No hi ha barquer entre aquesta riba i l’altra riba

Encara que no hi hagi resposta
Has de mantenir la pregunta

Aquell qui sap els secrets
no va desvelar que estava amagat
El destí de l’home no va ser revelat

Vet aquí allò que és precís grabar a la roca
Al Uruk dels murs de color rosa

L’equip de Globos de poesia us desitja un bon Nadal i una feliç entrada d’any 2008, amb la il·lusió de tornar-los a trobar a l’altre costat del teclat al ritme de la poesia europea contemporània.

Tractant-se d’aquest Glubus de poesia a cafebabel.com, no ens hem pogut resistir a convidar-los degustar dos poemes del seu poemari Babilonia, publicado en 1983.

L’amor als carrers de Lisboa

poesil — Wed, 19 Dec 2007 10:05:00 +01:00

Així que ja sabem el que el poeta vol és “desflorar” a la seva estimada, dur-se la seva flor, la seva virginitat. S'imaginen la cara de la mare de la davant de la casa on el seu enamorat ha escrit aquests versos a Lisboa? La Alfama lisboeta és, de ben segur, un dels barris més humils de les grans capitals d'Europa. Això no impedeix que les seves parets expirin cultura i sensibilitat poètiques. En aquesta imatge captem la pintada de l'extracte d'un poema del xilèPablo Neruda, un poeta que tambié va ser embaixador de Xile a Espanya i França.

Es tracta del poema 14 del seu més que conegut Veinte poemas de amor y una canción desesperada. L’extracte diu així:

Vull fer amb tu
Allò que la primavera fa amb el cirerer.

Què és el que l'autor vol fer amb la seva estimada? Pel to del poema, el lector s’ho pot imaginar amb facilitat, però què signifiquen aquests versos de forma concreta? Per a saber-lo és menester tenir bàsics coneixements de botànica. L'arbre de les cireres és, al costat de l'ametller, un dels primers arbres a treure flor. Ho fa cap al final de l'hivern –una flor petita i blanca amb antull de rosa si es mira des de lluny-. De manera que també és un dels primers en perdre-la: el la seva flor cau amb l'arribada de la primavera. Així que ja sabem el que el poeta vol és “desflorar” a la seva estimada, endur-se la seva flor, la seva virginitat. S'imaginen la cara de la mare de la noia davant de la casa on l’enamorat ha escrit aquests versos a Lisboa?

Rafael Alberti compleix 105 anys en l'anonimat europeu

poesil — Wed, 12 Dec 2007 12:11:00 +01:00

No deixa de sorprendre que sent Alberti el més longeu de la seva generació artística, qui més va viatjar i qui més amistats va tenir més enllà de les fronteres espanyoles, no soni al costat de noms com García Lorca, Buñuel o Dalí . )" title="Rafael Alberti (Foto, Fundación Rafael Alberti)" align="left">El 16 de desembre de 2007, el poeta espanyol Rafael Alberti complirà 105 anys. La Fundació que porta el seu nom a la ciutat natal -El Port de Santa María, Cadis- prepara moltes activitats per commemorar el naixement d’aquest mite de la la literatura i la Història europees del segle XX, mort el 1999.

La celebració, que dura vàries setmanes, comptarà amb una invitada d’excepció, la cantant Mª Dolores Pradera, el mateix dia 16. Però sobretot es donarà lloc una coincidència d’excepció: el 80è aniversari de l’homenatge al poeta barroc Góngora que va reunir el 1927 a Sevilla al nucli de la Generació del 27 de la que Alberti va ser un abanderat fonamental. Lectures poètiques, recitals, presentacions de llibres i trobades de representants de fundacions d’autors del 27 ompliran l’agenda de aquest particular aniversari a la càlida frontera del sud europeu

Un autor internacional desconegut a Europa

)" title="María Asunción Mateo (Foto, Fundación Rafael Alberti)" align="center">

“La nostra labor a la Fundació és vetllar pel patrimoni dipositat en ella per Rafael i col·laborar en l'estudi de la seva obra i generació literàries”, precisa Mª Asunción Mateo, segona dona del poeta i Directora de la Fundació. La presència de la Fundació és molt activa a llatinoamèrica, especialment a Xile, Mèxic, Cuba o Uruguai, però no tant a Europa, on Alberti, no obstant això, va viatjar i va treballar durant molts anys. A Roma, on va viure 14 anys i a la qual va dedicar un dels seus llibres més recitats (Roma, perill per a caminants), no existeix ni un sol carrer amb el seu nom. A París, primera ciutat desocupada del seu exili després de la guerra civil espanyola en la qual va participar al costat dels republicans donada la seva afiliació al Partit Comunista, també és difícil trobar ciutadans que hagin escoltat el seu nom. “Bastant va tenir amb no acabar en un camp de concentració i escapar dels alemanys quan aquests van entrar a París el 1940”, puntualitza, la seva vídua recordant que “els nou mesos que Alberti va residir a París al costat de la seva primera dona, Mª Teresa León, treballant a l’emisora de ràdio Paris Mondiale, els van passar com a refugiats polítics, i per això la seva activitat poètica no va poder fer-se pública”.

Un màrqueting difós

Tanmateix, no deixa de sorprendre que sent Alberti el més longeu de la seva generació artística, qui més va viatjar i qui més amistats va tenir més enllà de les fronteres espanyoles, no soni al costat de noms com García Lorca, Buñuel, o Dalí. “Tampoc s'ha reconegut l'obra de tot un premi Nobel com el poeta Juan Ramón Jiménez o Antonio Machado”, batalla Mª Asunción Mateo, per a qui la ressonància mundial d'il·lustres “com Buñuel o Dalí es deu, de cara al primer, que la seva obra es difon a través d'un mitjà universal com el cinema i, de cara al segon, que va saber promocionar la seva genialitat pictòrica a nivell de màrqueting com pocs”. “Respecte a Lorca, la seva tràgica mort ha alimentat sempre la morbositat dels estudiosos i historiadors de tot el món”, explica Juan Gómez, qui va ser responsable de Cultura de l'Ajuntament del Port de Santa María quan es va crear la Fundació el 1991. Alberti passava més d'una tarda recitant i cantant les seves adorades “cançons picantes” entre amics a casa seva (“Una mongeta amb afany prolix / amb ardor la xuclava a un crucifix”, recordarà el poeta Luís Muñoz). Francament, Aberti, amb la seva càrrega de simbolisme polític i artístic (recordem que també va ser un original pintor) no s'ha convertit en “una marca” contra el que han arribat a témer consagrats poetes amics comLuís García Montero, sobretot si el comparem amb companys de generació com Picasso, Neruda o el citat Dalí.

Mitjans millorables

Serà un problema de pressupost? La Fundació rep finançament de molts organismes públics, “i sempre ha rebut el suport tant de governs d'esquerra com de dretes”, insiteix Juan Gómez.

)" title="Vela de Alberti en la Fundación Rafael Alberti (Foto, Fundación Rafael Alberti)" align="center">

“És fàcil imaginar que no tenim mitjans econòmics per a anar difonent la seva obra pel món sencer”, recalca Mateo, qui en tot cas recorda haver acudit a homenatges a Alberti fins a a El Caire. “Creu que hi ha alguna institució cultural a Espanya que pugui contestar-li afirmativament? Molt poques, poquísimas. Per descomptat que trobo a faltar més mitjans, però no vaig a descobrir ara el lloc que ocupen els pressupostos per a activitats culturals en aquest país”, s'enerva. “És evident que la nostra labor podria projectar-se amb més continguts amb unes ajudes més acords amb els nostres projectes”, remata

“Un carnet de partit no és un carnet de conducta”

Rafael Alberti va tenir una vida llarga i intensa; a la seva casa de Roma, solia contar, hi havia sempre tantes visites d'intel·lectuals europeus i polítics espanyols de la clandestinitat, que molts la consideraven la veritable ambaixada espanyola a Itàlia, enfront de l'oficial franquista i la nunciatura. La seva obra, sempre oberta als nous llenguatges i desperta davant noves formes de comunicar-se amb la gent, introduïa tota classe de modismes del llenguatge parlat, connectant així especialment amb els joves. No obstant això, avui el comunisme no està tan de moda i els joves es fixen en altres coses. “Fascina i fascinarà la seva personalitat, la seva llegendària vida, la seva conseqüència ideològica, la varietat de registres de la seva obra literària i la seva singular pintura, que ho converteixen en un home del Renaixement”, repeteix sempre Mª Asunción Mateo. “Rafael sempre va imantar a la joventut, i seguirà fent-ho, perquè la seva obra està sempre a l'avantguarda, encara que l'hagi escrit fa setanta anys. La genialitat no coneix barreres temporals.”

Davant l'ona de anticomunisme que es respira als països de l'antic Bloc de l'Est, pels quals Alberti tant va viatjar, què li diríem avui a uns bessons Kaczyński sobre la vida de qui sempre es va considerar “comunista de cor”? Davant aquesta qüestió, Mateo, que dirigeix una fundació al comitè d'honor dels Nobel comunistes com el portuguès José Saramago, ho veu clar: “Jo podria estar parlant-los als 'anticomunistes ferms', com vostè diu, de Rafael i de la seva obra fins que es cansessin d'escoltar-me. Això podria acréixer el seu amor per la literatura o per la pintura, però no crec que el meu discurs variés el seu pensament polític.” 

 “Hi ha una frase seva”, conclou, “que mereixeria estar esculpida: 'Un carnet de partit no és un carnet de conducta'. No crec que quan s'estigui contemplant avui una escultura de Fidias o la Victòria de Samotracia, ningú s'estigui preguntant la ideologia política dels escultors.”

Rafael Alberti va nèixer i va morir a la tardor, estació de l’any a la que va dedicar un llibre de poemes senzills i breus: Obert a tot hora. A continuació reproduïm el poema 18.

Algus o molts pensaran: -Què inútil
que aquell poeta parli de la tardor!
- Per què no parlar, i molt i amb nostàlgia,
si aviat entrarà a l’hivern?

Paco Ibáñez canta A Galopar al Olympia de Paris
Un dels pomeas més recitats i cantats de Rafael Alberti, li deu en part la seva fama a un cantautor espanyol -Paco Ibáñez- que es va encapritxar d'ell cantant-lo en tots els seus concerts. L'enregistrament més famós: la dels seus concerts en el mític Théatre Olympia de Paris que reproduïm a continuació.

Fotos: retrat de Rafael Alberti; María Asunción Mateo, directora de la Fundació Rafael Alberti; espelma d’Alberti a la seva fundació d’El Port de Santa María: © Fundació Rafael Alberti
Drets de reproducció de l’obra literaria de Rafael Alberti: © Carmen Balcells

Berlín-Barcelona: una transferència poètica

poesil — Wed, 21 Nov 2007 18:30:00 +01:00

Sota aquest títol, Barcelona acollirà representants més destacats de l’escena poètica experimental de Berlín del 12 al 15 de desembre . Quatre dies de recitals, d’intercanvi, de col•laboracions especials entre poetes i artistes, de projeccions i de complicitats literàries entre totes dues ciutats. La poesia de Berlín puja a diferents escenaris de Barcelona mesclada amb música, performance, vídeo, electrònica i cinema. Durant quatre dies, del 12 al 15 de desembre, Barcelona acollirà els representants més destacats de l’escena poètica experimental de Berlín. Quatre dies de recitals, d’intercanvi, de col•laboracions especials entre poetes i artistes, de projeccions i de complicitats literàries entre totes dues ciutats. La poesia de Berlín puja a diferents escenaris de Barcelona mesclada amb música, performance, vídeo, electrònica i cinema.

Actuacions dels poetes de Berlín Monika Rinck, Ricardo Domeneck, Nora Gomringer i Ann Cotten amb la col•laboració especial dels poetes i artistes locals Accidents Polipoètics, Bartomeu Ferrando, Christian Atanasiu, Josep Pedrals, Sebastià Jovani, Dionís Escorsa, Ester Xargay, Bradien i Woh.
El globus de poesia de Barcelona assistirà a l'acte i en breu us en donarà més detalls.

Espais : Goethe Institut-Barcelona, Horiginal, Sala [2] de l’Apolo i Auditori MACBA
Una iniciativa de: projectes poètics sense títol - propost.org, Goethe Institut-Barcelona i Berlin Literaturwerkstatt

Amb el suport de: Consolat General d’Alemanya a Barcelona i Institució de les Lletres Catalanes

I la col•laboració de: Butxaca, Horiginal (cafè+poesia), Sala [2] de l’Apolo, MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), DIBINA (Digital Büro of International Art), la correccional (serveis textuals), Twin Cam Audio, Carmelitas (restaurant i galeria)

La poesia bilingüe de Rafael Alberti

poesil — Wed, 21 Nov 2007 18:17:00 +01:00

Rafael Alberti (1902-1999) és el poeta espanyol que millor representa les aventures literàries, socials i polítiques del segle XX espanyol. Va jugar, al costat de Federico García Lorca, un paper dinamitzador central a l’anomenada “Generació artística del 27”, en la qual es van inscriure noms com Luís Buñuel, Salvador Dalí o García Lorca. A nivell internacional va actuar de nexe d'unió dels grans intel•lectuals europeus, com amic íntim de Pablo Neruda, Vinicius de Moraes, Louis Aragon, Elsa Triolet, Picasso, Ilia Ehremburg i altres. Mai va arribar a acabar els seus estudis de batxillerat, però a més de poeta, va ser pintor, dramaturg, guionista i, durant la guerra civil, el responsable de salvar els quadres del Museu del Prado dels bombardejos de l'aviació franquista.
Rafael Alberti (1902-1999) és el poeta espanyol que millor representa les aventures literàries, socials i polítiques del segle XX espanyol. Va jugar, al costat de Federico García Lorca, un paper dinamitzador central a l’anomenada “Generació artística del 27”, en la qual es van inscriure noms com Luís Buñuel, Salvador Dalí o García Lorca. A nivell internacional va actuar de nexe d'unió dels grans intel•lectuals europeus, com amic íntim de Pablo Neruda, Vinicius de Moraes, Louis Aragon, Elsa Triolet, Picasso, Ilia Ehremburg i altres. Mai va arribar a acabar els seus estudis de batxillerat, però a més de poeta, va ser pintor, dramaturg, guionista i, durant la guerra civil, el responsable de salvar els quadres del Museu del Prado dels bombardejos de l'aviació franquista.
Va ser un viatger empedreït i, molt al seu pesar, un exiliat encara més empedreït, de bido a la seva pertinença al Partit Comunista d'Espanya i la seva participació activa en la guerra civil espanyola (1936-1939) en favor de la II República. Va Viure exiliat 38 anys, dels quals va passar gairebé un a París i 14 a Roma. Això li va conduir, en coherència amb el seu caràcter explorador i eclèctic, a escriure poemarios barrejant idiomes o directament amb doble versió original. D'una banda, Vida Bilingüe d'un refugiat espanyol a França, i més tard Roma, perill per a caminates, dels quals publiquem un parell d'extractes a continuació.

>(És la França de Daladier,

de Leon Blum i de Bonnet,

la que aplaudeix a Franco al cinema,

la França des Actualités.)
¡Quin terror, quin terror, allà lluny!
La sang treu la son,
Fins a la mar la sang treu la son.
Res no vaig dormir.
Ningú no va dormir.

…I el dimecres del Havre surt un vaixell,
i aquest és trist allà lluny es quedarà més lluny.

–Jo a Xile,
jo a la URSS,
jo a Colòmbia,
jo a Mèxic.
jo a Mèxico ambJ. Bergamín.
¿És que arribem al final de la fi
o que coses noves comencen?

–Un cafè crème, garçon.

Avez-vous «Ce Soir»?

És la vida de l’emigració

i un gran traball cultural.

br>
NOCTURN

Pren i pren la clau de Roma
Perquè a Roma hi ha un carrer,
Al carrer hi ha una casa,
a la casa hi ha una alcova,
a l’alcova hi ha un llit,
al llit hi ha una dama,
una dama enamorada,
que pren la clau,
que deixa el llit,
que deixa l’alcova,
que deixa la casa,
que surt al carrer,
que agafa una espasa,
que corre a la nit,
matant al que passa,
que torna al seu carrer,
que torna a casa,
que puja a l’alcova,
que entra al seu llit,
que amaga la clau,
que amaga l’espasa,
quedant-se a Roma
sense gent que passa,
sense mort ni nit,
sense clau ni dama.

AL seu retorn a Espanya al 1977, al baixar de l’escala del seu avió davant un nodrit grup de periodistes congregats per a l'ocasió, va pronunciar la frase que després definiria l'esperit de la transició pacífica cap a la democràcia a Espanya: “Me’n vaig anar d'Espanya amb el puny tancat i retorno amb la mà oberta com a senyal de concòrdia entre tots els espanyols”.
Primera entrevista de Rafael Alberti per a televisió després de tornar de l’exili: encara confón paraules italianes i espanyoles. br>
No es pot perdre l’especial amb Mª Asunción Mateo, vídua del poeta i responsable de la Fundació Rafael Alberti, el 16 de desembre, conmemoració del 105 aniversari d’aquest mite del segle XX espanyol.

"Gràcies al cinema vaig tornar a caminar"

poesil — Wed, 10 Oct 2007 19:54:00 +02:00

Antonello Faretta, director de Nine poems in Basilicata, una pel·lícula entorn els poemes del novaiorquès Jhon Giorno, ens fa aquesta i moltes altres confessions sobre el cinema, la poesia i la vida en un dia de tardor a la plaça del MACBA de Barcelona. Després del curt estiu, avui per fi sembla que ha arribat la tardor. Fa fred i la plaça del MACBA tremola d’impaciència. A l’Auditori, sota terra, unes 40 persones esperem que un play ens transporti a la poesia de Jhon Giorno, poeta contemporani novaiorquès que ha triat els últims dies de setembre per presentar a Barcelona Nine poems in Basilicata, un film que posa imatge a la veu i miralls als gestos del rapsoda.

La polivalència de Giorno (actor, performer, etern activista i un llarg etcètera) podria fer-nos pensar que aquesta és una altra iniciativa més del poeta que ha convertit la poesia gairebé en un art de masses. Però aniríem errats. Nine poems in Basilicata és fruit d’un jove i entusiasta director italià, Antonello Faretta que ens confessa que tot va sorgir com del no-res: Jo ja coneixia la figura de Giorno, però la casualitat va fer que ens coneguéssim a Basilicata quan ell estava fent recerques sobre els seus orígens familiars.

Aquella troballa casual va marcar el punt de partida. El resultat? 50 minuts i nou poemes (alguns inèdits) que ens passegen per un carrer abandonat i ens endinsen en una habitació buida amb una làmpada groguenca al cap. Nou poemes en què ens estirem, somniem i lluitem sota l’escorça d’un arbre, ens mullem amb Giorno aixoplugat per una gran roca, sentim la mort de William Burrouhgs en un poble metrallat, entrem en l’absis d’una església per resar pels amics que encara ens queden i pels que ja han marxat; i amb ells al pensament pugem fins un castell que ens enlluerna i allà, cansats com Giorno, trobem després la llum que ens repeteix i ens repeteix que cap acció resta impune i que per molt que donem martellades contra l’asfalt amb el puny ple d’aigua tots ens acabarem morint vestits de terra i amb lilàs al cap com a millor barret per despedir-nos.

Nou poemes i nou localitzacions que també van trobar per casualitat, assegura Faretta. Basilicata és una regió molt receptiva a la poesia. Cada matí ens aixecàvem, esmorzàvem, agafàvem el cotxe i ens aturàvem per intuïció. Totes les localitzacions, més que buscar-les ens han trobat elles a nosaltres.

Li pregunto pels dos únics extres que apareixen al film: un al primer poema i l’altre a l’últim. Li pregunto si això també és fruit de l’atzar perquè serien massa casualitats que les dues siguin dones i d’edats tan llunyanes. En el primer poema la protagonista que resta gairebé immòbil en segon pla és una vella, asseguda en una cadira al portal de casa seva, mentre Giorno, en primer pla ens llença paraules des del mig del carrer. Aquesta vella la vaig conèixer el dia abans del rodatge. Al dia següent quan vaig portar Jhon al poble, la vaig trucar i li vaig dir que li havia portat un poeta i que si volia podria sortir fora a escoltar-lo. Va sortit encantada. Tenia arteriosclerosi i tota l’estona repetia les coses obsessivament. En això s’assemblava a Giorno, confessa Faretta. De la dona de l’últim poema ens revela només que era una expresidiària que havia anat a viure al convent on rodaven. Vaig intuir que darrere s’hi amagava una història molt més complicada.

Això em va intrigar. Això i per què va trigar 3 anys a rodar la pel•lícula. Sempre és bonic deixar-se sorprendre per la realitat. Per això vaig decidir treballar sense guió. Però les distàncies, els viatges d’Amèrica a Itàlia i la duresa del rodatge, fet íntegrament a Itàlia, van estirar el temps de rodatge. He provat de treballar en termes franciscans: la meva única tasca ha estat de procurar estar gairebé absent i confiar amb la generositat de Jhon, explica Faretta durant el col•loqui que s’inventa després de la projecció. Però aquesta és una confessió d’algú modest que creu que el camí d’un artista és millor buscar-lo des de l’anonimat i no des de la popularitat. Sortim a fora després del passi i allà, dempeus mentre la resta de l’equip se’n va a fer una cervesa, ens quedem xerrant, primer de la producció, després de la distribució i quan la conversa semblava que s’apagava van començar les confessions de debò.

Als 18 anys vaig estudiar per ser enginyer. Però a mi m’ agradava la fotografia. Per això me’n vaig anar a Paris. Als 19 anys vaig tenir un accident que em va postrar en un llit que em va obligar a veure el món des d’una única enquadratura. Molta gent pot pensar que això és una desgràcia, però gràcies a aquesta sort, si se’n pot dir així, Faretta va començar a devorar pel•lícules, a prendre notes, a concretar idees. I precisament en aquelles setmanes d’hospital i convalescència va tenir la sort de trobar 3 persones que li van canviar la vida. Amb la mirada perduda en el passat, Faretta ens confessa amb veu emocionada que la primera cosa que el va ajudar va ser el cinema. Gràcies a ell he tornat a caminar. La segona persona és el reconegut cineasta Abbas Kiarostami, a qui defineix com un home que parla poc, però quan parla et regala genialitats. La tercera trobada que li va canviar la vida va ser Babak Payami, també cineasta iranià (millor director al Festival de Venècia 2001).

Faretta no parla poc. Al contrari. És generós amb les paraules i et regala secrets com que ara no desvelaré. És més filòsof que cineasta. Estic en busca contínuament amb la tranquil•litat de mi mateix. Em quedo amb la mirada lleugera de Faretta i la presència física de Jhon.

I us deixo uns versos escollits de Passolini, de qui Faretta és un fervent seguidor. Els versos del poema titulat A un noi podrien, perquè no, fer també referència al director italià:

Tu, amb el teu pudor fresc i ingènuament
Despietat descobreixes per a tu i per a nosaltres la teva presència
Amb el somriure torbat de qui suporta
Timidesa i joventut amb alegria,
Vens entre els amics adults i amb humil
Orgull, ardent i mut, t’asseus atent
A les nostres ironies, a les nostres passions.
(...)
Et quedes amb nosaltres uns minuts, discret,
I encara que tímid parles apuntant agudesa
De la jovial, paterna i precoç saviesa.
(Piere Paolo Passolini)

La poesia feta cinema

poesil — Thu, 20 Sep 2007 18:32:00 +02:00

Els dies 28 i 29 de setembre Barcelona rebrà la visita del poeta novaiorquès, JOHN GIORNO (1936). El motiu de la seva visita serà la preestrena mundial de la pel•lícula que el director italià ANTONELLO FARETTA (1973) ha fet al voltant de 9 poemes de Giorno. Sota el títol Nine Poems in Basilicata el director italià Antonello Faretta presenta aquesta pel·lícula, un llibre en format audiovisual. L’espectador el pot “fullejar” per capítols o bé llegir-lo tot sencer. La pel•lícula es projectarà gratuïtament el DIVENDRES 28 de setembre (19.30h) al MACBA de Barcelona. Comptarà amb la presència del poeta i del director del film i després del visionat de la pel•lícula es podrà gaudir d’una tertúlia amb tots dos.
John Giorno (Nova York, EUA, 1936) és un dels autors cabdals de poesia nord-americana contemporània i un dels iniciadors de l’Spoken Word i la performance poètica a Nova York. Ha col·laborat amb una nodrida selecció d’artistes i poetes de Nova York, que inclou noms com William Burroughs, Andy Warhol, Laurie Anderson, Sonic Youth, Lydia Lunch…

Antonello Faretta (Potenza, Itàlia, 1973) és més que un simple director, un agitador cinematogràfic que està revolucionant el sud d’Itàlia amb les seves produccions i les seves propostes. Ha col·laborat amb els directors Abbas Kiarostami, Marco Bellocchio, Saverio Costanzo, Giacomo Campiotti, Peter Del Monte i Babak Payami i amb les televisions Rai Sat, Arte i T9.

Lydia Lunch és un altre nom imprescindible i vinculat a la ciutat de Nova York, tot i que ja fa anys que va abandonar la gran metròpoli i va decidir anar canviant de ciutat. Els seus inicis a Nova York estan lligats a la no-wave novaiorquesa de finals dels anys setanta i al grup Teenage Jesus And The Jerks. Al costat de grups com Contortion, Mars i D.N.A. va protagonitzar el mític àlbum No New York, produït el 1978 per Brian Eno. En la seva extensa carrera ha col·laborat amb músics com Nick Cave, Einstürzende Neubauten, Marc Almond, Michael Gira (Swans), Foetus i Sonic Youth, entre d’altres. www.lydia-lunch.org

Entrada lliure

I Festival Internacional de Poesia de París

poesil — Fri, 07 Sep 2007 18:46:00 +02:00

La intenció d'aquesta trobada internacional “no és ni actuar com reclam turístic ni animar les vetllades parisenques, sinó promoure la barreja per a afavorir la creació poètica”, insisteixen els seus organitzadors, qui malgrat l'ajuda obtinguda per part de la UNESCO i l'Ajuntament de París, s'han vist “bastant sols” a l'hora de finançar-lo. De fet, ara com ara, no s'ha decidit si donar-li una periodicitat anual o bienal. L'Associació Poètes à Paris, organitza del 19 al 23 de setembre de 2007 el I Internacional de poesia de París. Centrat en el tema de la “Pau”, es desenvoluparà en espais públics, com biblioteques i llibreries de la ciutat, així com en jardins i zones obertes. Inclou des de seminaris i conferències fins a recitals, espectacles escènics i passejos col·lectius pels llocs de la història poètica de la ciutat de la llum.

L'associació, creada fa tan sols 2 anys, “s'ha desenvolupat essencialment gràcies a Internet”, subratlla la seva responsable, el poeta francès Yvan Tetelbom. Per aquest motiu ha estat possible reunir a més de 170 poetes vinguts dels 5 continents per compartir les seves creacions i visions amb el públic, tractant de contradir la impressió que “els homes tenen més imaginació per fer la guerra que per entendre's”, segons resa l'al·legat per la pau que presideix el festival.

“La pau, de totes maneres, és un tema que ens donarà molt que parlar”, precisa Tetelbom, “no s'imaginin que un iraquià té el mateix concepte de la pau que un europeu.” La intenció d'aquesta trobada internacional “no és ni actuar com reclam turístic ni animar les vetllades parisenques, sinó promoure la barreja per a afavorir la creació poètica”, insisteixen els seus organitzadors, qui malgrat l'ajuda obtinguda per part de la UNESCO i l'Ajuntament de París, s'han vist “bastant sols” a l'hora de finançar-lo. De fet, ara com ara, no s'ha decidit si donar-li una periodicitat anual o bienal. Del Senado al cementerio

“Volem treure la poesia de l'acadèmic i l'abstracte; el que ens interessa és el seu costat popular”, afirma Tetelbom. I és que l'originalitat d'aquest festival resideix que no es produeix només en els típics salons tancats de lectura. Els esdeveniments inclouen lectures en bars i restaurants com el mític Cafè de Flore, un passeig pels racons literaris de París i fins i tot una “volta per les tombes dels grans poetes enterrats al cementiri Père Lachaise”, a més d'un acte al Senat sota la pregunta “Com canviar el món sense prendre el poder?”. Això sí, sense confondre: “La poesia que proposem no pretén fer la revolució per fer la revolució, sinó travessar els problemes contemporanis, enganxar-se al seu temps en un món globalitzat per a permetre apaivagar les ments. Volem plantejar les bones preguntes; per a les respostes que cadascú miri cap a endins”, remata.

Un Tsunami y un poeta de 12 años

Tetelbom assegura haver apostat fort per les noves generacions de poetes. Entre ells figurarà el rapsoda improvisador Tsunami i Israel Echevarría, un jove poeta bolivià de 12 anys amatent a compartir els seus precoços versos gens desproveïts de to propi. A destacar entre els participants, la francesa Claude Ber, el tunesià Tahar Bekri o el francoargentí José Muchnik. Després d'unes dècades en les quals París ha deixat de ser el centre mundial de la creació i la difusió poètiques, és possible que aquesta cita sigui un bon auguri perquè “desperti l'Home i la poesia” a la ciutat llum. .

Per a més informació sobre el programa i les reserves, clickeu aquí.

Foto París (Peter Blapp/Flickr); Foto Yvan Tetelbom

Rilke, poeta apàtrida europeu

poesil — Wed, 05 Sep 2007 17:39:00 +02:00
<b>Després de la I Guerra Mundial i la desintegració de l'Imperi Austrohungarés, es va convertir en un apàtrida. Per aquest motiu pot considerar-se un dels primers poetes purament europeus de la nostra època, un individu desenganxat de les passions nacionalistes dels seus coetanis. </b> Nascut a Praga el 1875 i enterrat a Suïssa el 1927, el poeta Rainer Maria Rilke, va viure en primera fila la descomposició de l'Europa dels imperis i les aristocràcies vingudes a menys. Sorgit d'una família de l’elit austrohungaresa, va passar mitja vida viatjant per tot el continent al ritme que li marcava la seva salut de naturalesa fràgil i malaltissa, així com les seves amistats sempre acaronades mitjançant una prolífica activitat epistolar. Alemanya, França, Itàlia, Suècia, Bégica, Holanda, Espanya, Rússia, Suïssa, etc., van ser varis dels països que van acollir a aquest escriptor que gairebé no va tornar a la seva ciutat natal. Després de la I Guerra Mundial i la desintegració de l'Imperi Austrohungarés, es va convertir en un apàtrida. Per aquest motiu pugui considerar-se un dels primers poetes purament europeus de la nostra època, un individu desenganxat de les passions nacionalistes dels seus coetanis.

Castell de Duino, a Italia, on Rilke va passar llargues temporades

De fet, des de molt jove, considerava a l'Artista com un ésser sense “més pàtria que sí mateix”, rebutjant que es pogués catalogar als creadors com d'una nacionalitat o d'una altra: “Que l'Art, en el seu cim, no pugui ser nacional fa que cada artista neixi, parlant amb propietat, a l'estranger”, li va escriure a la poeta russa Tsvetaieva. No sorprèn, doncs, que ell normalment escrivís en alemany, també usés sense complexos la llengua francesa per a compondre els seus versos, practicant un multilingüisme excepcional a la Història de la Poesia europea, una mica que més tard, en els seixanta del segle XX, poetes com Paul Celan desacreditarien afirmant “no creure en el bilingüisme en poesia”. Pocs són, en efecte, els versificadores europeus que han decidit –anecdòticament, a més- expressar-se en diversos idiomes: Samuel Beckett, Rafael Alberti…

Ara bé, el que fa de Rilke un poeta modern és la seva concepció de la vida de l'artista com una experiència bolcada cap al descobriment del món interior propi abans que com una recerca del reconeixement exterior. La seva concepció individualista de la solitud en la qual es troba l'Home en tot moment de la seva vida, ha marcat a generacions senceres de poetes des del segle XX fins als nostres dies. Les seves cartes al jove poeta alemany Kappus –tan rellevants en la Història de la literatura com els seus poemes- ens descobrixen un senzill manual sobre l'actitud que, al seu entendre, tot artista s’ha d'educar a ell mateix per completar el seu desenvolupament com a tal.

A continuació transcrivim 2 dels poemes que Rilke va escriure, a les acaballes de la seva vida, en francès.

La nostra penúltima paraula
igual és miserable,
però davant la consciència-mare
l'última bella serà.

Doncs és menester que es resumeixin
tots els esforços d'un desig
que cap regust d'amargor
sabria contenir.

*******

Detinguem-nos un poc, xerrem.
Sóc de nou jo, aquesta tarda, qui s'expressa,
És de nou vostè qui m'escolta.
Més tard, uns altres jugaran
A ser companys de ruta
Sota aquests bells arbres que ens prestem.