Un globus de poesia

Després del curt estiu, avui per fi sembla que ha arribat la tardor. Fa fred i la plaça del MACBA tremola d’impaciència. A l’Auditori, sota terra, unes 40 persones esperem que un play ens transporti a la poesia de Jhon Giorno, poeta contemporani novaiorquès que ha triat els últims dies de setembre per presentar a Barcelona Nine poems in Basilicata, un film que posa imatge a la veu i miralls als gestos del rapsoda.

La polivalència de Giorno (actor, performer, etern activista i un llarg etcètera) podria fer-nos pensar que aquesta és una altra iniciativa més del poeta que ha convertit la poesia gairebé en un art de masses. Però aniríem errats. Nine poems in Basilicata és fruit d’un jove i entusiasta director italià, Antonello Faretta que ens confessa que tot va sorgir com del no-res: Jo ja coneixia la figura de Giorno, però la casualitat va fer que ens coneguéssim a Basilicata quan ell estava fent recerques sobre els seus orígens familiars.

Aquella troballa casual va marcar el punt de partida. El resultat? 50 minuts i nou poemes (alguns inèdits) que ens passegen per un carrer abandonat i ens endinsen en una habitació buida amb una làmpada groguenca al cap. Nou poemes en què ens estirem, somniem i lluitem sota l’escorça d’un arbre, ens mullem amb Giorno aixoplugat per una gran roca, sentim la mort de William Burrouhgs en un poble metrallat, entrem en l’absis d’una església per resar pels amics que encara ens queden i pels que ja han marxat; i amb ells al pensament pugem fins un castell que ens enlluerna i allà, cansats com Giorno, trobem després la llum que ens repeteix i ens repeteix que cap acció resta impune i que per molt que donem martellades contra l’asfalt amb el puny ple d’aigua tots ens acabarem morint vestits de terra i amb lilàs al cap com a millor barret per despedir-nos.

Nou poemes i nou localitzacions que també van trobar per casualitat, assegura Faretta. Basilicata és una regió molt receptiva a la poesia. Cada matí ens aixecàvem, esmorzàvem, agafàvem el cotxe i ens aturàvem per intuïció. Totes les localitzacions, més que buscar-les ens han trobat elles a nosaltres.

Li pregunto pels dos únics extres que apareixen al film: un al primer poema i l’altre a l’últim. Li pregunto si això també és fruit de l’atzar perquè serien massa casualitats que les dues siguin dones i d’edats tan llunyanes. En el primer poema la protagonista que resta gairebé immòbil en segon pla és una vella, asseguda en una cadira al portal de casa seva, mentre Giorno, en primer pla ens llença paraules des del mig del carrer. Aquesta vella la vaig conèixer el dia abans del rodatge. Al dia següent quan vaig portar Jhon al poble, la vaig trucar i li vaig dir que li havia portat un poeta i que si volia podria sortir fora a escoltar-lo. Va sortit encantada. Tenia arteriosclerosi i tota l’estona repetia les coses obsessivament. En això s’assemblava a Giorno, confessa Faretta. De la dona de l’últim poema ens revela només que era una expresidiària que havia anat a viure al convent on rodaven. Vaig intuir que darrere s’hi amagava una història molt més complicada.

Això em va intrigar. Això i per què va trigar 3 anys a rodar la pel•lícula. Sempre és bonic deixar-se sorprendre per la realitat. Per això vaig decidir treballar sense guió. Però les distàncies, els viatges d’Amèrica a Itàlia i la duresa del rodatge, fet íntegrament a Itàlia, van estirar el temps de rodatge. He provat de treballar en termes franciscans: la meva única tasca ha estat de procurar estar gairebé absent i confiar amb la generositat de Jhon, explica Faretta durant el col•loqui que s’inventa després de la projecció. Però aquesta és una confessió d’algú modest que creu que el camí d’un artista és millor buscar-lo des de l’anonimat i no des de la popularitat. Sortim a fora després del passi i allà, dempeus mentre la resta de l’equip se’n va a fer una cervesa, ens quedem xerrant, primer de la producció, després de la distribució i quan la conversa semblava que s’apagava van començar les confessions de debò.

Als 18 anys vaig estudiar per ser enginyer. Però a mi m’ agradava la fotografia. Per això me’n vaig anar a Paris. Als 19 anys vaig tenir un accident que em va postrar en un llit que em va obligar a veure el món des d’una única enquadratura. Molta gent pot pensar que això és una desgràcia, però gràcies a aquesta sort, si se’n pot dir així, Faretta va començar a devorar pel•lícules, a prendre notes, a concretar idees. I precisament en aquelles setmanes d’hospital i convalescència va tenir la sort de trobar 3 persones que li van canviar la vida. Amb la mirada perduda en el passat, Faretta ens confessa amb veu emocionada que la primera cosa que el va ajudar va ser el cinema. Gràcies a ell he tornat a caminar. La segona persona és el reconegut cineasta Abbas Kiarostami, a qui defineix com un home que parla poc, però quan parla et regala genialitats. La tercera trobada que li va canviar la vida va ser Babak Payami, també cineasta iranià (millor director al Festival de Venècia 2001).

Faretta no parla poc. Al contrari. És generós amb les paraules i et regala secrets com que ara no desvelaré. És més filòsof que cineasta. Estic en busca contínuament amb la tranquil•litat de mi mateix. Em quedo amb la mirada lleugera de Faretta i la presència física de Jhon.

I us deixo uns versos escollits de Passolini, de qui Faretta és un fervent seguidor. Els versos del poema titulat A un noi podrien, perquè no, fer també referència al director italià: