Thomas Nispola, una veu creixent en el panorama europeu de la poesia (Foto, Anna Castellari)Thomas Nispola encara conserva la mirada irreverent dels joves poetes. Periodista tolosà, redactor de Radici, una revista multilingüe de cultura i actualitat italianes i també de difusió francesa, sap mantenir els ulls ben oberts al món: a través dels seus tallants versos ens ofereix una visió desarraigada de la societat actual. Bebent de les tradicions culturals francesa, anglesa i espanyola; una mescla europea concretada durant el Festival Trieste Poetry Slam de 2007. Les seves imatges surrealistes trepanen la ment del lector com les imatges de Buñuel en el seu Perro andaluz. El seu nevermore conecta amb les al•literacions d’Edgar Allan Poe i Paul Verlaine. Unes vegades irònic, unes altres angoixant, torna a despertar en l’home modern l’angoixa existencial amb el so metàl•lic i discordant de molts dels seus versos, reconstituent, potser, el rol concret del poeta, enganyosament considerat al marge de la societat.





Publiquem aquí dos dels seus poemes declamats durant el Trieste Poetry Slam.

Hi ha una altra persona sobre el meu ull
Hi ha una altra persona devant del meu cap

Ho he dit
Ho he dit perquè es sàpiga
Ho he dit per a que no es faci com si res

Hi ha una altra persona sobre el meu ull
Hi ha una altra persona devant del meu cap

En principi, no estic per a ningú
En el meu ideal, ningú està aquí per a mi

En el meu ideal, recorro les senderes d’una muntanya seca
I el meu gos és fill de Mèxic
que pari les tortugues-fonts de la pedra
En el meu ideal, sóc el sard qui s’ajup una mica cap a la terra
i l’apunyala
El sard que es serveix amb els llavis closos
Perquè sap que no es parla amb la terra
Però tampoc amb els homes

En el meu ideal, el temps es converteix en el d’una arrel
El temps es converteix en el d’una arrel que entra dins d’una aigua que entra dins d’un home
I busca l’intrús
Perquè coneix les xarxes tàcites que lliguen les entranyes a l’ànima i el fetge a la paraula
Arrel Busca
El meu ideal, sóc jo en una ciutat en la que camino i maquino la manera de desmontar les fites
Sóc jo caminant i rumiant la manera de dir el que és un anarca
Sóc jo caminant i podrint-me menys
Cada passa m’apropa a la velocitat de la llum
Cada passa perllonga una mica la meva vida

Des de que els meus peus decideixen per la meva ment
Des de que el temps no té patró
i decideix pels meus peus
Des de que estic a la mercè del temps, al seu servei, entre les seves bones mans
A vegades recolzo una mica el cap sobre el pit del meu ideal
Per contemplar l’horror dels pavellons i el pretexte dels gitanos
Per veure els cercles traçats en els camps que van fer a l’home
A casa dels pares del fabricant de tortugues
Els mateixos camps que ara fan pollastres!
Tinc el cap reclinat per mirar aquests cercles
I els cercles que
dibuixen en els teus ulls quan et parlo
haven-te demanat que et quedessis aquí.
Miro al meu voltant. No estic en els cercles
i estic sol.

Quan acaben de parlar-me
Del cérvol que es reencarnarà
D’una fletxa en el seu cor
I d’un fil vermell que brota del cap
M’aixeco de seguida i m’en vaig.
Per a que ningú parli en el meu lloc
A ell, que m’és simpàtic i s’ha tatuat les galtes.


Ja no som poetes
Som corbs

Ja no som poetes
Som corbs

Ja no som poetes
Som corbs

Y t’escrutem des de dalt
Dels fils telefònics

Ja no som poetes
Som corbs

Y t’escrutem des de dalt
Dels fils telefònics

Ja no som poetes
Som corbs

Y t’escrutem
encimbellats a les antenes
de la televisió

Ja no som poetes
Som corbs

Y t’escrutem des dels camps en els que recol•lectem
Mentres passes amb el teu
automòbil i vas a pagar
el dret
de circular
en automòbil

Ja no som poetes
Som corbs

I et mirem mentres entres a dins de les escoles els diumenges de maig

Mentres arrugues onze papers
I esculls el cap d’una multitud

Ja no som poetes
Som corbs

Nosaltres no tenim un líder

Les estacions
ens coneixen
no t’han vist mai

Ja no som poetes
Som corbs

I diuen que vivim molt, veritat?

Tu mai ho sabràs

Prefereixes posar entre tu i
nosaltres
Un para-xocs
Aplaudiments, raons per existir
Consellers del INEM, fils, fils, fils

Prefereixes posar entre tu i
nosaltres
llibres
jornades
y René Char retractilat
a sota d’un parell de dvd porno

Ja no som poetes
Som corbs

I les llengües no ens empresonen
Les llengües ens desllacen i nosaltres les desllacem
Impossible prendre’ns com a ostatges junt a una llengua

Ja no som poetes
Som corbs

I ens reunim a vegades
a tres a set o a cent mil
On mai t’ho haguessis imaginat
¡¿No sens l’ovació?!

Ja no som poetes
Som corbs

I ens arranquem els ulls a nosaltres mateixos
Per lliberar-nos de la tirania de l’arc de Sant Martí

I lliberar l’espectre

Ja no som poetes
Som corbs

I caminem darrere teu
Quan recorres el camí amb el teu fill
Quan li expliques la vida

Ja no som poetes
Som corbs

I per la teva finestra entrem una tarda
Per tornar-te boig
I a cada pregunta teva
Respondrem sempre

Nevermore


(Traducció del francès de Fernando Navarro)

El primer dimarts de cada mes, Thomas Nispola i l’associació Hélicon organitzen sessions de slam poètic en el café Le Celtic, en Tarbes (Hautes-Pyrénées - Francia). “Amb Hélicon, intentem difondre la cultura i animar a fer cultura a qui li vingui de gust”, afirma Nispola. Totes les vetllades són gratuites i de lliure participació: slam, projeccions de pel•lícules amb realitzadors convidats, nits de funk, teatre... També volem anar més enllà de les divisions entre estils i generacions.